... perquè, ho haig de reconèixer, a alguns dels que esteu aquí ni us conec. I clar, us miro i penso: “Han vingut pel meu comiat o només per l’aperitiu?”. I em penso que, si ara deia que no hi ha aperitiu, marxaria més gent que si digués que s’ha avançat l’hora del Barça-Madrid!

 

Però, i ara sí que parlo seriosament, a la majoria us conec, i a molts us conec molt. I, mirant-vos, tinc la sensació de conèixer-vos des de sempre, i no sóc capaç de precisar quan o com ens vam conèixer. Tinc la sensació –i és molt viva- de que sempre heu format part de la meva vida.

 

Potser ara seria el moment d’explicar un parell d’anècdotes, de desdramatitzar una mica abans que això esdevingui un serial. No fa gaire, preocupat pel que us diria en el moment del meu comiat, vaig llegir un manual per fer discursos que deia que, si es vol fer correctament, s’ha d’explicar una anècdota pròpia i una d’aliena.

 

De pròpia no en tinc. No és perquè ho digui jo, però em sembla que m’he esforçat per fer-ho el millor possible, durant aquest temps, i crec que me n’he sortit prou bé. Amb nota.

I encara no entenc què voleu dir els que dieu que l’única cosa que se’m pot criticar és que no accepto cap crítica!