Parella

... que no he parat de pensar-hi, des de llavors, i que encara no tinc clar si vaig fer bé o no, de marxar sense dir res, però el que sí que està clar és que encara n’estic pagant les conseqüències.

 

No sempre és igual, saps? Hi ha dies que, com solies dir tu, “m’aixeco amb ganes de perdonar-me”. Vull pensar que, si allò hagués continuat, algú n’hauria sortit malparat i em consolo pensant que va ser per tu, que vaig intentar carregar-me tota la culpa.

 

Però la majoria de matins –i encara ara moltes nits- tinc clar que vaig ser un covard i que et vaig fer més mal del que calia. I això fa que la vida sigui un càstig i...

 

Amics

...potser teniu raó i ara és massa tard, però tot i així us  he de dir que de l’únic que em penedeixo és d’haver-vos perdut. És injust. M’acuseu d’enganyar-vos però no em dieu en què. Us havia enganyat mai, jo? Sempre us queixàveu de la hipocresia d’aquells que ara us han emplenat el cap de falsedats, de sospites sense fonament. I us els creieu a ells!

 

Sí, sí: ja pots tancar la boca, si se t’ha quedat oberta per la sorpresa. Ho sé perfectament, qui us va dir on anava en sortir del Centre. El que no tinc manera d’entendre és per què si quan parlava de tu o dels altres a l’esquena clamàveu contra “l’hipòcrita més gran que hi ha baix la capa del cel” ara, quan us ha volgut girar contra mi, us l’heu cregut sense ni tan sols demanar-me explicacions.

 

I us estranya, encara, que no hagi intentat parlar amb vosaltres? Que no us hauríeu ofès, si algú a qui heu procurat no fallar mai se us girava, de cop, d’esquena? Has de saber que mai he estat al lloc que se suposa que anava. Amb tota la intenció, aprofitant-me de la descarada tafaneria d’aquest personatge vaig deixar anar, durant una conversa amb una tercera persona...