“...com un rampell de felicitat”.

 

Te’n recordes, d’aquesta cançó? Tot semblava màgic, llavors, oi?

 

Alegria. Com la màgia d’estimar, alegria...”

 

Qui ho va espatllar? Qui va tallar aquell fil de fantasia que brodava tot el que ens envoltava? Tu? Jo? Quina importància té, ara? Que potser compensarà tot el que vam deixar perdre, saber qui va ser culpable?

 

Si miro enrere m’ofega el desconsol: he llençat un tresor. Era un privilegiat, un aristòcrata de les emocions i dels sentiments, i m’ha fugit la fortuna a cops d’altivesa. Em veig a mi mateix com un cacic que ho va tenir tot i que ara no és més que un gris protagonista d’aquelles balades mexicanes que donaven veu a vespres entre oliveres.

 

Quanta nostàlgia sento! I quan penso en tanta com n’hauràs sentida tu, només em surt demanar-te que em perdonis.