L’estil CLÀSSIC respon a l’esquema tradicional de la carta, amb l’encapçalament (lloc, data i fórmula de cortesia), un seguit de paràgrafs estructurats i alguna fórmula de comiat.

 

Si desitgeu una carta o qualsevol altre document amb un estil PERSONALITZAT, aquest esquema pot veure’s modificat, especialment pel que fa a l’estructura dels paràgrafs i a la seva disposició al llarg de la carta. L’exemple més habitual és una carta en la qual cada paràgraf comença amb una lletra específica, de manera que el conjunt formi el nom del remitent, del destinatari, una data, etc.

 

Quan parlem del NOSTRE ESTIL fem referència a una carta en la qual les idees es transmeten sense sotmetre’s a cap norma. Es dóna absoluta preferència a l’impacte que cada frase hagi de tenir en el destinatari. Només es recomana per textos molt especials (vegeu, per exemple, la felicitació que hi ha a l’apartat “Notes. Comunicacions breus”)

Pot incloure diversos formats de lletra, colors o, fins i tot, imatges.

 

 

...esborrar-te del pensament i de la memòria. Ho havia aconseguit, o això pensava, perquè ara, quan ja no recordo la teva veu i em costa dibuixar la teva rialla, he tornat a somniar amb tu.

Què hi fas, en els meus somnis?

Per què apareixes sense avisar i et fas protagonista d’escenes que no et pertanyen?

 

Després de tot aquest temps, després de tantes nits d’insomni i de malson en què apareixies i reapareixies fent-me reviure el que havia estat la nostra vida, després de creure que ja havia traspassat la frontera del teu record, tornes com a protagonista d’imatges que ni tu ni jo hem viscut mai.

 

 

... que ho vaig passar fatal i em va costar molt oblidar-te. Per això no acabo d’entendre que, sense més ni més, m’han tornat el despertar-me en plena nit i les punxades al pit.

 

I no m’ha passat una vegada, ni dues. Em passa gairebé cada nit i, sense saber ben bé per què, sento necessitat d’escriure’t, de fer-t’ho saber i, d’alguna manera –i ja sé que és absurd- de demanar-te que paris, que desapareguis... o això és el que penso.

 

Després d’aquella època inacabable, de nits inacabables en què el meu únic anhel era tancar els ulls i dormir per a fer-te fora del meu cap, vas i apareixes precisament quan tanco els ulls i aconsegueixo dormir. I tu, que detestaves el mar, apareixes sempre a dins l’aigua!

No sé si t’enviaré aquesta carta o si parlaré amb algú que em pugui ajudar. Ajudar de veritat, vull dir. Potser seria just que, si tu véns a empipar-me, jo també t’enviï records, no?