... sempre passa igual, però sempre tornem a cometre el mateix error: no és fins que ens adonem que estem a punt de perdre algú que comencem a apreciar-lo. Si més no, a mi em passa, perquè és ara que m’adono de tot el que m’has ensenyat i de com de fàcils han resultat les coses mentre has estat al meu costat.

 

Sé que també és un error, però em penedeixo d’haver-te portat la contrària, d’haver ignorat coses que deies o feies i d’haver discutit amb tu. Ara –erròniament- penso que si hagués valorat la teva bona voluntat en lloc de considerar-la simple afany per guanyar terreny potser no marxaries i potser hauríem fet coses més grans.

 

Sé que et pot semblar infantil, però encara no has marxat i ja sento una mena de buit. I sento, també, una necessitat que em supera de dir-t’ho i de confessar que, segurament, ignorar-te com tan sovint –massa sovint- t’he ignorat no era sinó una manera estúpida d’intentar cridar la teva atenció.