Muntanya (íntim)

... de cop, es va fer el silenci. Ja no pujava ningú mes: la fila de llums s’allunyava lentament, i ja no se’n veia cap més per baix d’allà on era jo.

 

Parlar de silenci enmig d’una glacera com aquella és com parlar de silenci a la vora del mar: és una altra mena de silenci, és un silenci interior, molt proper a la pau. Sembla que la infinitat de sons que fa el gel esquerdant-se, tornant-se a fondre o cruixint en solidificar-se sobre una altra placa trobin, de cop, un espai en la memòria del propi cos. Sembla que, inconscientment, s’entri en una harmonia oblidada en algun racó de l’herència, soterrada per capes i capes de progrés i civilització.

 

T’asseguro, però, que estirar-me enmig d’aquell mar de gel i renunciar a continuar caminant no va ser una derrota. Tant llavors com ara he vist molt clar que no va ser cap acte de rendició sinó una visió: mai no tornaré a tenir l’oportunitat de sentir-me tan protagonista...

 

 

Muntanya (descripció)

I, encara que em resulti molt difícil d’explicar, t’asseguro que ni llavors ni ara m’he sentit malament, per no poder continuar pujant. Quan ja van haver passat tots els que venien darrere em vaig quedar sol. Encara era fosc i estava esgotat. Veia impossible continuar, però no sentia por –i això que fa anys que tinc molt clar que rendir-se enmig d’una glacera com aquella és garantia de problemes, de problemes molt greus.

 

Em vaig estirar a la neu i vaig viure la primera sorpresa: el gel és escandalós, però jo només sentia silenci... perquè el silenci em venia de dins! No sé molt bé com descriure-ho, però és el més semblant a la pau total que he experimentat mai. I saps el més curiós? Semblava com si ja ho hagués viscut, com si, en algun racó del cervell, reconegués aquells moviments del gel, aquell cruixir i aquell regalimar com a part de mi. La frase no és meva, i potser et semblarà exagerada, però per primera vegada a la meva vida em vaig sentir part de la terra, vaig experimentar harmonia.