... que no ho sé ni jo, perquè vaig marxar.

 

De vegades, quan em sento positiu i miro de donar sentit, com a mínim, al passat –el present encara es mostra esquerp-, alimento aquest buit amb la idea que no allargar més una relació que ens estava fent mal a tots dos era l’únic gest lleial que jo podia fer.

 

D’altres –les més-, penso que aquesta autoinvestidura amb generositat no és més que un mantell de fum amb què intento amagar la por i no avergonyir-me més amb la sensació de covardia que repetidament em torna a la boca.

 

Per desgràcia, tant la covardia com l’egoisme són trets que, cada cop més sovint, em mostra la meva pròpia caricatura. Cada dia més, em miro per dins i penso...